No entra per la banda, hi penetra. No supera rivals, els travessa. No ataca, fereix. Ressona el silenci de la seva discreció fins que en un estrepitós rampell veloç te la clava. No hi és, però punyent i sobtat, sorgeix. És Jonathan Dubasin, per tots nombrat com ‘Duba’, un punyal, una arma blanca que no anuncia el crim però el perpetra. Callat sense pilota però agosarat amb ella, discret però penetrant, punxa i provoca sagnies el belga amb la seva afilada velocitat, imparable com el torrent que baixa violent, com el velocista que talla el vent. En uns temps en què abunda l’escassedat de jugadors de banda purs, descarats, és Duba una exaltació dels extrems purs que tant es veneren al Llagostera amb altres exponents d’aquest perible corrent com Pau i Maynau, un santuari de cant al futbol vertical, una contínua oda a la gosadia.
“Porto mitja temporada aquí i l’adaptació ha estat molt fàcil, tant per l’acollida del cos tècnic i els companys com pel joc directe i vertical de l’equip, que afavoreix les meves condicions. Quan m’arriba la pilota a prop de l’àrea rival me la jugo, m’agrada anar a l’espai però també m’hi adapto si la rebo al peu. Els consells que em donen tant els companys com els membres de l’staff també m’estan ajudant molt a explotar les meves condicions”, afirma, humil i modest Duba, proveidor de centrades a casa, conductor de contraatacs a domicili. “En un camp tan petit com el nostre es poden generar ocasions des de qualsevol punt amb les centrades i en camps més grans hi ha més espais per córrer. M’adapto a totes dues situacions”, assegura el jove extrem tremendament servicial actuï al costat o al centre. “M’és igual on jugar, l’important és ajudar l’equip com sigui”, apunta, convençut, el futbolista de Lleida cedit pel Girona.
Amb 21 anys acabats de complir, es troba endinsat encara Duba en la fase de l’enriquidor aprenentatge. No cessa l’extrem d’absorbir nous coneixements de l’assignatura que sigui. Es digui tàctica o inclús filosofia. “Amb l’edat que tinc em queda molt per millorar i agraeixo els consells que em donen tècnics i altres jugadores per apendre. Aquí a Llagostera he après a no rendir-me mai. Som un equip que treu forces d’on sigui i que ho dona tot fins l’últim moment i això és perquè tothom s’hi esforça al màxim encara que les coses no vagin bé”, destaca Jonathan Dubasin, que ha descobert com treure encara més rèdit de la seva endiablada velocitat. “En l’aspecte futbolístic he après a anar a les pentinades del davanter i a les segones jugades que genera, en jugar en un camp tan petit qualsevol pentinada de Sascha es pot convertir en una ocasió”, ressalta Duba.
Però no tot ha estat aprenentatge fins ara per a Duba. També ensenyança. Encara que sense adonar-se’n, ha introduït el jugador al vestidor un nou tema. Ja té anys -es va llançar al 2002-, però es balla a les dutxes quan es guanya com si fos la cançó d’aquest pròxim estiu: Dragostea Din Tei. Enginyós, ha compost l’equip una versió adaptada en la cèlebre tornada de la cançó de O-Zone amb el cognom abreviat del lleidatà: Nu mă, nu mă iei, nu mă, nu mă, nu mă iei sona Duba, duba iei, du ba, du ba iei. “Sempre estem de broma i aquesta cançó es va començar a cantar al viatge de la final de la Copa Federació i ja la cantem cada vegada que guanyem. Va ser un moment èpic”, confessa, somrient, Duba, que només s’aparta en moments de celebració de la seva disciplinada serietat, present dins de la gespa però també fora, on duu una meticulosa preparació. És un ferm creient en el poder de l’alimentació el que fos internacional amb la selecció belga sub-20.
“Intento tenir en compte al màxim tot el que està relacionat amb el bon rendiment, el cos és la nostra eina de treball i l’hem de cuidar. En el meu cas sóc vegetarià, menjo ous i llet però ni carn ni peix, des que vaig fer aquest canvi em recupero més ràpid després d’un partit i en només dos dies ja torno a estar al 100%”, explica l’extrem, lleuger i veloç amb els 180 centímetres d’estatura i 69 quilos de pes. Ben tractat per la genètica però assistit també per una escrupulosa preparació acompanyada d’un treball físic extra. “Per les tardes faig una mica de treball de força a casa. S’ha d’exercitar tot el cos pee tenir-lo al 100%”, subratlla l’ex del Figueres. Quan la temporada enfila el seu tram decisiu, es deixa prendre Duba per la il·lusió. Somia que la versió del Llagos del Dragostea Din Tei es balli més vegades.
“Estem rendint molt bé. És una Lliga curta en què no ens podem despistar i hem de continuar junts i lluitar fins el final per aspirar a coses boniques. Dissabte ve el Cornellà, que ens ho posarà molt difícil perquè el seu camp també és bastant petit i, per tant s’adaptarà bé al nostre. Continuem trobant a faltar a l’afició però sentim el seu suport a les xarxes. Ho hem de donar tot”, destaca el callat però agosarat Duba, el més punyent dels punyals, un extrems dels quals pocs queda, amb una supersònica velocitat, que a alçats rivals asseu i arraulits espectadors aixeca.
Foto principal cedida per Eduard Duran /Rem Images