Es va retrobar el Llagos per fi amb els almogàvers. I va ser un retrobament romàntic, poètic, idí·lic. Sota un sol majestuós, el Municipal, colorit d’almogàvers, va viure un esclat de primavera, florit de somriures regats per la lírica victòria de l’equip llagosterenc contra el Prat, farcida de passió, lluita, simbiosi entre jugadors i afició, citats per fi. Va veure el Llagostera l’albor de la victòria amb la gambada de Duba, agosarat com el jove que és, per fer alçar els braços al minut 33 i la silueta de Sascha copejant de cap de manera tan acadèmica i bella al minut 85 va ser la més bucòlica posta de sol del partit i de la primera fase. S’ha atrevit el Llagos a acabar quart amb 29 puntassos, desmentint sobre el camp una temporada més el seu pressupost. Impecable expedient. La nostra riquesa radica en el nostre rebel caràcter i la imperible fidelitat dels almogàvers.
Tan plural per jugar a futbol, et canta el Llagos que sigui -des del rock and roll del joc directe fins la simfonia del tocar i tocar-, tan singular per tot el que transmet i per fer tothom simpatitzar amb el club de la Costa Brava, el conjunt llagosterenc va fer el que sempre ha fet per convertir en rutinari això de sorprendre: ser sí mateix. Brau, el Prat va fer una bona posada en escena al Municipal, on qui domina l’escena com ningú -i les àrees-, és el conjunt llagosterenc, redundant en l’ordre de sempre, en convertir en travessia pel desert això de que li marquin un gol. Es veia el Llagostera al mirall en veure competir el Prat -intens, físic i directe-, però aquest look, com a mínim a casa, ningú el vesteix tan elegant com l’equip de qui Oriol Alsina és l’estilista. Per elegant també Juan Forlín, impecable, imponent, en la seva posada de llarg com a nou integrant de la passarel·la del Llagos.
Era el central de 33 anys, amb passat a Espanyol, Boca Júniors i Oviedo entre d’altres, la gran novetat en l’onze de sortida del conjunt de la Costa Brava, amb Marcos en porteria; una defensa amb l’argentí i Aimar a l’eix de la defensa, Pere de lateral dret, Bigas de lateral esquerre; un mig del camp amb Juvanteny i Cortés al doble pivot i Duba i Guiu per bandes i Sascha a dalt amb Gil enganxant. Consumit el clàssic tempteig dels primers minuts -i previsible tractant-se de dos equips que tan bé és coneixen com Prat i Llagos-, van intentar els de Pedro Dólera abordar l’àrea de Marcos, decidits de sortida però tímids un cop arribats a tres quarts, espantats per la contundència i la disciplina del Llagostera, que fa de la seva àrea i les immediacions una zona restringida, inviolable, inaccessible.
Sufocat amb èxit aquest intent inicial del Prat, el Llagos va anar adquirint presència en camp contrari. A Duba va correspondre la primera oportunitat, preludi del que acabaria succeint al minut 35. En una de les clàssiques jugades dels d’Alsina, de les de tota la vida, una doble pentinada de Sascha i Guiu va desembocar en un un contra un de Duba resolt amb tranquil·litat i classe per part de l’extrem, desvirgat com a golejador del Llagos. Pretendent el Prat de la diana a la segona meitat, el conjunt del Gironès va custodiar amb solvència la renda i a càrrec de nou de Duba va córrer la oportunitat per fer pujar el segon. Una segona part que no va contemplar novetats en territori blau-i-vermell més enllà d’alguna intervenció de Marcos. Esgotat física i mentalment el Prat de tant buscar sortida del laberint sense trobar-ne, i refrescat el Llagos pels canvis –Pau va entrar per Duba, Manchón per Gil, Adri per Cortés i Aleix per Guiu-, el partit cridava i reclamava ja més el 2-0 que un empat allunyat cada vegada més.
Havia de ser una estocada magistral la que posés el veredicte final i el gladiator del Llagos, Sascha, amb un gir de coll bell, acadèmic, elàstic, rematant una centrada no menys estètica de Pere, va enviar de cap al conjunt llagosterenc cap a la sentència, cap la proclamació de la victòria dels almogàvers, extasiats pel joc, pels 29 punts, per la quarta plaça d’un equip reincident cada temporada en això de sorprendre. Esplendorós el Llagos, fascinat el Municipal, no va poder ser més idil·líc el retrobament. Però això no ha acabat aquí.