S’aixeca el majestuós Hogwarts al Municipal de Llagostera quan travessa la paret Pitu Potter i agita la vareta contenida a la seva reparada però intacta cama esquerra, poderosa creadora de confusos encanteris per als visitants que acudeixen al verd de Can Llagostera. Tremolen ja d’incertesa quan el mag de Salt es dirigeix a pas tranquil cap a la cantonada, acaricia la pilota i llepa la llengua, sagrat ritual previ al truc de persuadir la pilota, botar-la i fer-la invisible per als rivals, com la petita bola de quidditch, a l’espera que companys seus com ‘Ron Weasley’ Julen la capturin. Ha anat desprenent la seva innata màgia en petites dosis, adaptant-se el ritme competitiu. I en l’últim partit contra el Levante B ja la va alliberar del tot. Era la primera titularitat del capità després que aquella ja caiguda en l’oblit lesió de genoll, succeïda fa quasi dos anys, intentés apagar aquesta màgia. La darrera sortida d’inici datava del mateix matx d’una lesió que va trencar Pitu per fora però no per dins: l’anada del play-off d’ascens a Segona B contra el Portugalete al mateix Municipal. Cicle tancat. I de la justa manera que havia de ser.
“Poder jugar com a titular després de dos anys és com una victòria personal per a mi perquè després de lesionar-me em vaig proposar tornar a jugar i va ser una recuperació complicada. No només va ser la ruptura del lligament encreuat, també 17 punts entre els dos meniscos. Va ser un procés amb entrebancs com les dues vegades que vaig passar pel quiròfan però a base de lluita i del suport de la gent del meu voltant ho vaig aconseguir. A més a més amb una competència com la que hi ha per jugar al mig del camp aquesta titularitat té encara més mèrit”, relata Pitu, aliè a la lesió i al pas del temps: és el mateix que aquell jugador que va arribar al play-off pletòric, inspirat com a creador i desfermat com a golejador (sumava 8 dianes). Els seus 37 anys són simbòlics.
“A principi de temporada encara tenia alguna molèstia però la lesió ja està oblidada, no em molesta gens i em sento igual que abans de lesionar-me. Em vaig trobar molt bé, vaig participar bastant, no vaig desentonar i inclús vaig tenir ocasions de gol. A mesura que sumi més minuts m’aniré apropant més al meu màxim nivell”, destaca el saltenc, determinat a prolongar el seu romanç amb el seu futbol, que no ha perdut ni un xic de passió: “Abans de la lesió em proposava jugar fins els 40 anys i ara vaig any a any. Però em sento física i mentalment preparat per jugar-ne un altre, cuido al màxim aspectes com l’alimentació i el descans per seguir competint al màxim nivell. Porto nou anys al Llagostera i seria rodó si pogués sumar el desè”, ressalta Pitu, qui ha sabut romandre pacient per rebre el seu moment en una generosa mostra de voluntat i humilitat.
“No m’ha costat gens assimilar el meu nou rol, m’he centrat en recuperar-me bé físicament. El míster és el que decideix els minuts i, igual que abans no li demanava explicacions quan tenia molts minuts, ara tampoc ho faré. Soc un jugador de club i el més important és ajudar des de fins i des de fora”, assenyala el ‘8’, que admira la transitada competència per adquirir els dos llocs de titular al doble pivot, als quals aquest curs opositen Sergio Cortés, David García, Santi Magallán, Marc Manchón, Pau Juvanteny, Adri Garcia i el mateix Pitu. “Tenim un mig del camp espectacular i em posa content veure com progressen tots ells”, assenyala Pitu. Veterà de la medul·lar i del vestidor, és Pitu Potter un blanc fàcil de bromes al vestidor: “Em diuen que com soc el més gran seré el primer en rebre la vacuna [riu]. Però m’ho comenten de bon rotllo, a mi també m’agrada fer bromes i també les has de saber encaixar”, assegura, tot somrient, el ‘8’, que no escatima en esforç ni tampoc en agraïment cap a tot aquell que ha participat en la seva recuperació.
“Estic molt agraït al metge que hi havia al club quan em vaig lesionar, el doctor Dani Castillo, al metge que em va operar, al doctor Jordi Puigdellívol, a l’Edu Bardera, a en Jordi Mir, a l’Ernest Esteve i al doctor Juanjo Brau, que també em van ajudar molt en la recuperació, a l’Oriol pel suport que em va donar des del primer moment, a la meva família i als meus companys. I també a l’afició, que sempre m’ha donat ànims”, diu Pitu sobre els responsables després de la seva fèrria voluntat que avui ell estigui involucrat en un Llagos ganes de tornar-la a fer grossa. “Queden dues jornades i veig a l’equip molt motivat. Tenim l’avantatge de dependre de nosaltres mateixos i afrontem el partit de La Nucía conscients que és una final, necessitem aquesta victòria fora de casa, on penso que ens falta ser més contundents a les àrees. Ells són un equip amb jugadors de qualitat com Fofo, que va estar amb nosaltres, i amb bandes ràpides i sortiran a per totes perquè encara tenen opcions. Però nosaltres no sortirem a especular”, proclama el capità, immune a l’edat i les lesions. 37 anys i dues lesions d’encreuats després -l’última la més greu-, continua sent aquell menut talentós mag amb rialla d’entremaliat que fa més i més tretes amb la vareta esquerra. Pitu no ha deixat de ser Pitu Potter. Així que el Municipal tampoc no ha deixat de ser Hogwarts.