Tarda de primavera d’un 29 de maig del 2011 a Cerceda amb aspecte d’hivern. Encapotat el cel, humida la gespa, pres el camp per la fresca gallega, surca ràpida la pilota les aigües del verd impulsada per Eloi Amagat per arribar al destí de Javi González. Exquisit control orientat i violenta paràbola a l’escaire. Crit al cel, humits els ulls, pres el camp de sobte per un ardent esclat d’eufòria abillada de blau-i-vermell. Alça el petit Llagos la mirada cap a dalt, cap al futbol quasi professional, cap a la Segona B. “Vaig sentir una felicitat màxima. Han passat 10 anys, però segueixo tenint la jugada del gol igual de present que llavors”, confessa Javi González, orgullós signatari de l’episodi de Cerceda, un de tants inversemblants en el relat que continua escrivint al Llagos. “Jo soc lateral esquerre però al minut 70 Pedrito es va lesionar i l’Oriol em va cridar perquè em poses d’extrem. Recordo que l’equip estava cansat i l’Eloi Amagat em va dir que me les jugués perquè jo estava fresc. Li vaig fer cas i, precisament en una passada seva, me la vaig jugar amb un control orientat i el xut em va sortir perfecte a l’escaire. No sabia ni com celebrar-ho, és el meu millor gol al futbol semiprofessional”, rememora encara amb emoció Javi, fa 10 anys quasi al punt més occidental d’Espanya i avui quasi al més oriental: juga amb el Sant Josep Sa Talaia d’Eivissa a Regional Preferent.
“Era un ascens impensable com molts altres que hem aconseguit, i va ser el primer campionat estatal que aconseguíem. És un record inesborrable, teníem un grup de futbolistes espectacular i molt humil”, recorda Oriol Alsina, ajudat aquell curs a la banqueta per Xavi Coll com a segon entrenador i Joan López com a preparador de porters. Tancava amb elegància i acompanyat d’aquest xic d’èpica posat per la climatologia el Llagos una eliminatòria on sempre hi van manar els d’Alsina amb el 2-0 de l’anada -gols de Pedrito i Uri-, i aquest 0-1 a Cerceda, idíl·lica culminació d’un any en què el Llagostera havia gosat presentar-se al ‘play-off’ d’ascens com a campió de Tercera, pres el títol a Montañesa, Pobla de Mafumet i Reus. Desvirgava per primer cop amb aquella sortida el Llagos les fronteres de Catalunya. El primer viatge d’un club que no gaire més tard acabaria sonant a tot Espanya. Relata també amb extraordinària precisió aquells moments David Costa. “Per a molts jugadors era una novetat un viatge tan llarg, el més lluny que havíem viatjat era a Martorell per a la promoció d’ascens a Primera Catalana. És curiós perquè en aquella plantilla hi havia tan futbolistes que venien del món professional com d’altres que només jugàvem per passar-ho bé. Va ser una temporada per encigalar-se”, explica Costa, ja retirat.
Confluïen diverses corrents en aquell Llagos, la de l’especialista en categories modestes amb la Segona B com a majestuós cim com Costa, la del potencial jugador de Primera com Eloi Amagat i Álex Granell. “El meu pas per Llagostera va ser decisiu per arribar a Primera. És un club petit però aquella temporada va fer una demostració que, amb ambició, tot es pot”, explica Amagat. Romania ocult en aquest talent per arribar al professionalisme en altres futbolistes que el van acabar expulsant. Com Aimar, paradigma de la superació erigit ja en un símbol del Llagos que va passar de Tercera a Segona A, posseïdor d’una eterna joventut que el fan exhibir encara amb 34 anys aquells dots de jugador professional i devot d’un ‘Llagosterisme’ que avui encara predica al verd. “Va ser un any molt especial, hi havia un grup humà espectacular. En aquella època era un jove amb l’ambició de ser futbolista professional i recordo que, amb el vist-i-plau, de l’Oriol, la pretemporada d’aquell any vaig anar a provar amb un equip de Segona B. No va sortir bé, vaig tornar a Llagostera, i en acabar el partit de Cerceda, l’Oriol em va dir: “No volies jugar a Segona B Aimar? Doncs aquí la tens””, rememora el ‘2’, que ha bufat aquest curs 10 temporades al conjunt blau-i-vermell.
També convivia en aquest gresol de perfils el del jugador professional que perseguia una daurada retirada com un altre supervivent, Óscar Álvarez. Amb 33 anys, i després d’haver-se enfundat samarretes com les de Barça B, Tenerife i Oviedo, ningú li hauria dit que, en plena jubilació, seria tan feliç com a la joventut. “Acabar la meva vida futbolística d’aquesta manera va ser impressionant. En aquella època ja vivia a Girona i a mitja temporada vaig deixar L’Hospitalet i vaig venir cap a Llagostera pensant que jugar més a prop era el millor per a la família. Vam quedar per dinar amb l’Oriol i el seu discurs i la seva ambició em van convèncer des del primer moment, és un mestre en la gestió de grup. Llavors entrenàvem a les vuit del vespre i, com a professional, no estava acostumar a això, però m’hi vaig adaptar de seguida gràcies al bon ambient que hi havia i em vaig acabar enamorant del club. Gràcies al Llagostera ja he pogut ser director esportiu, secretari tècnic, primer i segon entrenador i he pogut ser segon tècnic al València”, destaca Óscar, que es retiraria a la 13/14 amb l’ascens a Segona A com a meravellós últim llegat. La parella de centrals que formava amb Vallho ja és una de les mítiques del Llagos.
Sàvia ensenyança la que podia impartir als més joves Óscar Álvarez, com també un dels seus predecessors en la capitania, Xavi Masferrer, que també comptava amb 33 anys. “Aquell any vam anar de menys a més i vam acabar en un estat de forma espectacular. Per sobre de tot, el més important va ser que vam formar un grup que era una pinya. L’Oriol tenia un molt bon tracte personal i ens va unir a tots”, explica Masferrer, que va viure una memorable darrera temporada com a futbolista. “El dia abans vam entrenar a la Ciutat Esportiva del Deportivo i això també va ser increïble”, recorda també el centrecampista. Cita Masferrer, com no, la inviolable unió del Llagos com un dels secrets. Junt amb el conegut però imparable joc directe que destaca Francesc Guitart ‘Guiti’, va ser i es la perenne fórmula de l’èxit de l’equip llagosterenc. “Sabíem aprofitar molt bé les petites dimensions del nostre camp. A l’equip hi havia davanters alts i grossos com Robert, Arimany i jo que les baixàvem, el Llagostera mai ha estat de tenir el típic punta ràpid i golejador, sinó més aviat davanters d’aquest perfil. Estàvem sempre molt ben posats, guanyàvem totes les disputades i teníem clar que havíem de jugar per bandes per centrar i rematar”, subratlla ‘Guiti’.
Posaven Masferrer i Guitart la pausa i l’experiència i d’altres com Pedrito, llavors amb 20 anys, la joventut, la fogositat, el rock and roll. Fanàtic de l’un contra un, extrem dels sincers i directes. “Venia del Málaga i aquella temporada va ser la millor que he viscut mai al futbol. Sempre la recordaré, érem una família. L’Oriol em donava llibertat per fer el que vulgués de mig del camp en endavant i això m’encantava perquè m’agrada molt regatejar”, explica Pedro, ara al Canet de Mar, ànima de la festa dins i a fora del camp. Explica la reina de les anècdotes d’aquell viatge que Pedrito va perdre l’avió de tornada del dia següent. “Vam sortir de festa per La Corunya per celebrar-ho i el dia següent em vaig quedar adormit i vaig perdre l’avió. Em vaig haver de comprar un bitllet nou però estava tan feliç que no em va importar”, recorda amb un somriure Pedrito. No només van ser Alsina, Coll, López, Javi González, Costa, Aimar, Óscar Álvarez, Guitart, Masferrer i Pedrito. També Martí Bartrina, Ivan Portolés, Dani Castilla, Vallho, Canal, Banal, Pau, Eloi, Peque, Granell, Herrera, Oriol, Sergi García, Giró, Revert, Uri, Roca, Arimany, Mas, Santamaría, Quim Boadas i Plaja els components de tan memorable plantilla.
Sortia el Llagos per primer cop de Catalunya per començar a donar a conèixer la seva única i impertèrrita manera de ser, explicada a Cerceda, on, a la vora de l’immens Atlàntic, es va donar un bany de bronze. Va conèixer també La Corunya el Llagostera, on el primer cop que hi va acudir va ser per celebrar però el segon ja per jugar-hi. Comença a bufar aniversaris amb dos dígits l’ascens de Cerceda, inexorable el pas del temps però perenne per sempre el seu record. Però no es va detenir aquí el Llagostera ni s’ha detingut: la història continua.