Renaixença del futbol de Lliga al Municipal en una tarda dominical plena de passió. La que hi van posar els almogàvers i un Llagostera que va lluir la seva més profunda essència als últims 20 minuts amb un home menys, patint per no patir, oposant una resistència superlativa que li va permetre no va fer un sol pas enrere a pesar de la inferioritat numèrica. L’expulsió directa de Marc Manchón va ser rigurosa, però rigurós va ser també el Llagos per mantenir l’ordre, la disciplina i el sacrifici en aquest final i durant tot el partit. Va començar l’Andorra amb voluntat de sotmetre, però la superioritat tricolor va durar mitja hora. A partir d’aquí, rebel·lió blau-i-vermella per acabar la primera part superant els del Principat i igualar un matx, que, si va merèixer, un resultat, va ser l’empat.
Descomunal posada en escena de dos estils tan contraposats com vàlids. A una meitat del camp, el Llagos com a digne i millor representant d’aquell apassionat i incessant futbol intens, vertical i directe, aquell que l’ha fet ser qui és i que el defineix. A l’altre, un Andorra abraçat a la seva fina i pacient idea de tenir la pilota i moure-la combinant d’un costat a l’altre, determinat de desenvolupar els seus conceptes en un camp que invita al joc en llarg i la segona jugada. Per moments, un es va imposar sobre l’altre, però aquest xoc d’estils va quedar en empat. Es podrà preferir un o l’altre, però resulta commovedor com i un altre equip defensen amb tal convicció i precisió les seves idees.
El primer onze titular del conjunt llagosterenc a la Lliga va ser el format per Marcos en porteria; Diego i Julen com a parella de centrals amb Roig de lateral esquerre i Aimar de lateral dret; un doble pivot amb Cortés i David García amb Guiu i Eric pels costats i Sascha i Dubasin com a dupla ofensiva. Succeïa que al Municipal es van trobar dos equips amb una personalitat tremenda. Des del primer minut es va lliurar un intens pols que l’esquadra de Nacho Castro va anar decantant mica en mica al seu favor. Possessió de pilota a dojo amb abundància de jugadors per dins -els dos pivots, més els dos interiors que marxaven cap al centre deixant les bandes pels laterals i dos davanters que baixaven a rebre-.
Amb futbolistes en quantitat i qualitat circulant per dins, l’Andorra va governar el mig del camp la primera mitja hora. Li costava al Llagos recuperar per sortir ràpid, però el brillant i solidari treball defensiu dels d’Alsina va fer relativament estèril la possessió dels tricolors, enredats un cop arribaven a tres quarts. A partir d’aquí, els de la Costa Brava s’imposaven als duels individuals i rebutjaven amb solvència tota centrada. Un tir a l’escaire per part dels de Castro en la ocasió més clara del matx va ser la culminació de la superioritat andorrana, però també un poderós estímul pel Llagostera. Va ser llavors quan va arribar el moment del Llagos. I ja se sap què passa quan succeeix això.
Van començar els blau-i-vermells a carregar i carregar centrades sobre l’àrea de Bañuz, a guanyar les segones jugades a produir sense parar jugades d’estratègia. Les punyents projeccions d’Aimar per banda dreta van fer patir els tricolors, que, si bé havien tingut tot sobre control la primera mitja hora, es van veure superats per un Llagos amb molta fam de gol. Un xut d’Eric Jiménez al lateral de la xarxa i un tir de Guiu després de gran jugada personal del tarragoní van posar dempeus un Municipal desitjós de cantar gol.
Després d’una primera part amb un tram per cadascú, Llagostera i Andorra es van donar una treva a la segona meitat. La pilota estava més en poder dels tricolors sense que aquest fet comportés superioritat. El Llagos aguardava i espantava cada cop que es desplegava pels costats. Es continuava gaudint d’un bell partit al Municipal però amb absència d’ocasions. Una igualtat que tan Alsina com Castro van intentar trencar des de la banqueta. En els primers moviments, el tècnic d’Arenys de Mar va introduir Marc Manchón i Christian Dieste per Eric i Dubasin, el que suposava que l’exespanyolista se situava al doble pivot al costat de David desplaçant Cortés a la banda i Dieste passava a formar amb Sascha a dalt. Un Manchón que va patir una rigurosa expulsió directa al minut 67. Semblava que aquest podia ser el punt de desequilibri que demanava el partit per proclamar un vencedor. Però no.
Assumint la inferioritat però sense entregar terreny, el Llagos es va negar rotundament a recular fins l’àrea. En una nova substitució, Genar va entrar per Sascha per situar-se al lateral esquerre, ubicar Roig a l’extrem esquerre i deixar un sol punta -Dieste-, a dalt. Amb aquest 4-4-1 el Llagostera, solidari, fresc i basculant amb harmonia d’un costat a l’altre sense trencar-se, va oposar una defensa solvent, sense permetre que l’Andorra el sotmetès. En l’últim relleu, Pere Martínez va entrar per Aleix Roig.
El futbol, com si hagués volgut premiar l’actitud i l’aptitud del Llagos per no rebre ocasions clares de gol i per no renunciar a l’atac tot i estar amb un menys, va obsequiar els d’Alsina amb una última oportunitat en la darrera acció. Cortés va treure el córner de manera magistral i tothom va fer el que havia de fer per marcar però l’Andorra, que va defensar molt bé, l’estratègia durant el partit, va neutralitzar l’acció. Un preuat empat a 0 per començar i un immens Llagos que dijous rep el Nàstic al Municipal en els vuitens de final de la Copa Federació (20:00). Repte gran, però quan més majúscul és el repte, més gegants ens fem.