El Llagostera és passió, és esforç, és constància, és treballar com un petit però pensar en gran. Però és també lluitar fins el final, és insistir fins aconseguir-ho. Com va passar dissabte. Minut 92. Semblava que totes les oportunitats de guanyar s’havien escapat. Semblava que el Llagos i els almogàvers quedaven definitivament atrapats en l’empat. Però, en realitat, cap almogàver ni cap jugador pensava que tot estava decidit. Perquè a Llagostera els partits no s’acaben, literalment, fins que l’àrbitre assenyala el final. Va ser llavors quan va irrompre Kuku, quan va fer volar una pilota a l’escaire i va alliberar una explosió de bogeria al Municipal de Llagostera. No hi ha millor victòria que la que no s’aconsegueix patint tant. Però això als almogàvers ens agrada. Per això som del Llagostera. I per aquesta raó el conjunt blau-i-vermell va vèncer l’Ebro. En lloc de desesperar, fins el final lluitar. I per això va guanyar.
Qualsevol ho pot ser, però en aquesta ocasió Kuku va ser el paradigma de com es prenen la vida i el futbol els futbolistes del Llagos que de moment estan sent menys protagonistes. Ells mereixen un capítol a part, perquè responen quan se’ls dona la oportunitat, perquè ells, són els que fan que els més habituals rendeixin també de la manera que ho fan. Kuku està tenint, de moment, menys minuts en relació a Sascha i Gil però quan surt contesta a la confiança d’Oriol Alsina amb un rendiment impressionant -ja suma dues dianes-, i quan no juga posa pressió a Sascha i Gil amb el seu treball perquè competeixin encara millor. La paraula equip és sagrada al vestidor del Llagos, no hi ha individualitats per sobre de les altres que valguin. El futbolista que compta amb menys minuts té la mateixa importància que el que en gaudeix de més.
Oriol Alsina va disposar aquesta vegada un onze amb Marcos a la porteria; Noel i Lucas Viale com a parella de centrals; Bigas de lateral esquerre, Aimar de lateral dret; David García i Santi Magallán al doble pivot amb Maynau i Cortés per bandes i Sascha i Gil a dalt. Tres canvis respecte de l’alineació titular d’Andorra: Noel per Diego, Aimar per Crespo i Maynau per Nahuel. Davant, un Ebro molt ben treballat, amb una filosofia semblant a la de l’equip del Gironès. Amb dos equips amb característiques semblants, no es podia produir un altre inici de partit com el que es va donar: intensitat, molta igualtat i molt desplaçament en llarg per part d’un i altre. Un córner que va estar a punt de rematar Aimar i un tir des de la frontal dels aragonesos van ser les millors ocasions als primers 20 minuts. El Llagos no permetia les arribades de l’equip de Manolo Sanlúcar, però, per contra, els saragossans impedien que el conjunt llagosterenc tingués continuïtat en atac controlant molt bé les segones jugades.
Però el que no es pot controlar tan bé quan competeixes contra els d’Oriol Alsina és l’estratègia. Pots intentar anticipar-te al que passa pel cap del rei de l’estratègia però mai ho endevinaràs. Tal com va passar al minut 22: Santi Magallán va treure en curt, Gil Muntadas va centrar i, com un avió, Noel va entrar de cap al segon pal per marcar el seu primer gol com a almogàver. Una jugada que va arrencar una setmana enrere, quan Cristo Avilés, un geni en això d’analitzar els adversaris, va apreciar que l’Ebro mai treia un home de més de l’àrea per evitar que el contricant botés els córners en curt. Feina que no es veu, però imprescindible.
L’Ebro va reaccionar bé al gol del Llagos i fins el final de la primera part va apretar i es va intentar instal·lar en camp llagosterenc. L’equip blau-i-vermell va endarrerir posicions en excés i els de Manolo Sanlúcas van saber trobar espais entre línies per generar, sobretot, dues ocasions clares que, com no, va salvar San Marcos, l’àngel de la guarda que protegeix el Llagostera d’absolutament tot. Primer va rebutjar un tir des de l’interior de l’àrea claríssim de Fran García i després i a falta de cinc minuts pel descans va enviar a córner una falta directa ajustada al pal. Tanmateix, va ser el Llagostera qui va tenir l’última paraula per moure més el marcador abans del descans amb una bona ocasió de Cortés. També en aquest final de la primera meitat Nahuel va entrar per Bigas, lesionat –situant-se Maynau de lateral esquerre-. Esperem, i tenim moltes esperances, que el poltre del Llagos no tingui cap lesió greu.
La segona part va començar amb males notícies pel Llagostera, que va veure com l’Ebro empatava de penal. Un gol davant el que el Llagos respon com sap fer, amb la rèplica amb la que aquest equip ens té acostumats: collonassos. El conjunt blau-i-vermell se’n va anar cap a dalt amb tota la convicció i, amb cap i amb cor, va començar a registrar ocasions de gol. Els d’Alsina, més forts en les caigudes, van imprimir també velocitat al seu joc amb les internades i moviments a l’espai de Nahuel, elèctric, veloç, imparable. L’extrem de Santa Cristina d’Aro en va disposar de dues molt clares trencant a l’espai, xutant alta en una i topant amb Loscos en l’altra. Entre totes dues, un jugador de l’Ebro va treure un remat de Santi Magallán. Lucas Viale, de falta directa, també va olorar el gol.
I en la més complicada, la que era quasi l’última, tots sabem el que va passar. Una sensació d’incredulitat es va fusionar amb una d’efusivitat i bogeria en veure que el míssil de Kuku entrava en contacte amb la xarxa. Bogeria, celebració i abraçades entre jugador i els mateixos almogàvers que els van dur fins a aquest punt, fins a un desenllaç que sempre recordarem. Ser del Llagostera és un mode de vida i d’ell continuem gaudint i seguirem fent-ho. Diumenge visitem el Cornellà (18:00) en el que tornarà a ser un encontre ple de dificultats. Però la tarda d’aquest passat dissabte se sumen a una llista de tardes inoblidales cada cop més nombrosa. Passi el que passi, ja ningú ens la treurà.
FOTO: Kuku va desencadenar la bogeria al Municipal