UE Llagostera Costa Brava 0 (3) – L’Hospitalet 0 (4): Orgullosos subcampions de Catalunya

Honorat, i molt, va quedar Llagostera a ulls de tota Catalunya tot i caure a la final. Va perdre el títol, però va guanyar encara més admiració, reconeixement, respecte. A aquestes alçades, després d’una dècada d’ascensos poc ha de demostrar ja el Llagos, que insisteix en continuar fent-la grossa. Perquè arribar a la final d’un títol que han aixecat FC Barcelona i Espanyol i que l’equip dels 8.000 habitants sigui capaç de competir contra un altre de més de 250.000 forçant els penals ja és fer-la grossa. Llagostera s’haurà aixecat dissabte com a orgullós subcampió de la Copa Catalunya, sabent que només els capriciosos penals van separar l’equip de la Costa Brava de la més absoluta glòria, encara que la glòria ja la va conquerir aquest grup al camp amb la seva manera de competir.

Escortats pels 50 almogàvers que van poder venir, més els centenars que ho van fer des de la distància, el Llagostera es va comportar com el Llagostera a la tan esperada final de l’Olímpic de Terrassa: intensitat, solidaritat, ordre, obstinació. La igualtat no va voler desaparèixer en cap moment d’un matx en què les ocasions clares es van fer pregar i molt. Només la segona part va mostrar senyals d’obertura i tots dos equips van començar a gaudir de situacions per marcar tot i que aquestes arribessin per degoteig. Sense que els 90 minuts aconseguissin decantar l’intens debat futbolístic que s’estava donant, havia de ser la tanda de penals qui proclamés un vencedor. Tres llançaments fallats per part del Llagos i un per part de l’Hospi, una mica més encertat i, per tant, mereixedor del títol.

L’equip llagosterenc va comparèixer sobre el majestuós Olímpic de Terrassa amb Marcos en porteria; una línia defensiva amb Julen i Diego com a parella de centrals amb Aimar de lateral dret i Genar de lateral esquerre; un mig del camp amb David García i Cortés al doble pivot amb Eric i Guiu per bandes i Sascha a dalt amb Gil com a mitjapunta. Interessant i apassionant combat tàctic el que es va lliurar des del primer minut amb dos equips que van treballar de manera disciplinada i metòdica per reduir les virtuts de l’altre. El Llagos va llançar una intensa pressió en camp contrari al primer tram per enredar l’Hospi i obligar-lo a cometre errades en la sortida de pilota. Tot i així, va va continuar volent el conjunt riberenc sortir amb la bola controlada però prenent precaucions. Els de Risueño van contestar als d’Alsina acumulant també futbolistes al seu camp, encara que pensant més en conservar la pilota i no cometre errades comprometedores que en avançar.

Superpoblat el camp de l’Hospitalet, no aconseguia el Llagos alguna recuperació que li permetés córrer però tampoc els de la franja van plantar-se a l’àrea de Marcos. Els de Risueño anhelaven que els centrals de l’equip blau-i-vermell sortissin de zona per, aquesta vegada sí, llançar a les seves esquenes. Però ni Diego ni Julen van picar. Enquistat en aquesta escassedat d’ocasions, el partit va anar avançant amb un Llagos que va anar retrocedint a camp propi amb el transcurs dels minuts mentre l’Hospi s’apropiava d’una possessió tan abundant com estèril. Blindat per dins, el conjunt de la Costa Brava obligava a anar per fora els riberencs, que tampoc volien caure en alguna errada que disparés les temibles transicions ofensives del Llagos. L’Hospitalet va buscar tota la sortida per fora però tota centrada a l’àrea moria amb refusos del conjunt blau-i-vermell. Un rebuig que a punt va estar de rematar cap a dins Salinas va ser l’únic “uuuiiiii” que es va sentir a Olímpic de Terrassa a la primera part.

Tan per la necessitat, com per l’aparició d’una fatiga que va anar minvant l’extrema disciplina tàctica que havien mantingut tots dos al primer temps, el partit es va descongelar al segon acte i les transicions, encara que sense arribar a regnar del tot, van començar a aparèixer tot i no concretar-se en oportunitats. El que no canviava era el temor que despertava el Llagos en cada acció a pilota aturada davant un Hospi que s’autoexigia concentració màxima en aquestes jugades contra un adversari que se les sap totes per marcar d’estratègia. L’equip blau-i-vermell, que insistia per les bandes, va refrescar els costats amb l’entrada de Pau Salvans per Eric i la d’Aleix Roig per Guiu. També van ingressar Dieste per Gil, Jonathan Dubasin -que va debutar-, per Genar i Pitu per Sascha. Dos tirs llunyans d’Eric i Pau van posar el major perill del Llagos en aquesta meitat, mentre Diego, absolutament salvador, va treure sota pals una rematada d’Aguilera.

Tot el que no es va decidir en 90 minuts, es va dilucidar en 5 a la tanda de penals. Els 11 metres no van somriure al Llagos, que tot i així acumula moltes raons per mantenir una il·lusió que cada cop ha de ser més gran. L’equip no ha deixat d’evolucionar en aquest període previ a la temporada i s’apropa una setmana en què aquest orgullós subcampió de Catalunya començarà dues noves competicions oficials. I el millor, és que serà davant els almogàvers. Dimarts ens visita l’Ejea en la primera ronda de la Copa Federació (17:30), mentre diumenge encetem la Lliga també a casa contra l’Andorra. La il·lusió continua sent infinita. L’orgull, respecte i admiració que desperta aquest club arreu, també.

 

Fotos cedides per la Federació Catalana de Futbol