S'ha convertit en costum encadenar partits de lliga o Copa Federació contra equips catalans. Diumenge, el Municipal acollirà un nou duel contra un equip de casa nostra i com és enguany habitual a la web del club, repassem en aquest cas L'Hospitalet de la mà d'un expert en la matèria: Cristian Garcia, excap de premsa de l'entitat riberenca i, possiblement, la persona més coneixedora del grup 3 de Segona B i la seva història.

CE L'HOSPITALET: Per Cristian Garcia

Que hi ha hagut inicis de temporada millors a la història del Centre d’Esports l’Hospitalet és evident. Vaja, de fet els riberencs només havien tancat les sis primeres jornades de lliga sense guanyar cap partit en una ocasió (curs 2010-2011). Això, sobre el terreny de joc, ja que els de Martín Posse sumen quatre punts a la Lliga, dos dels quals gràcies al recurs presentat per alineació indeguda del València Mestalla i que va convertir un empat in extremis en una còmoda golejada (0-3).

De tot menys còmode, però, està sent aquesta temporada post títol de Lliga per a l’Hospi, menys encara per un Martín Posse que lluny de gaudir la seva primera experiència com a tècnic d’un conjunt sènior està vivint la cara més amarga (fins i tot injusta) del capriciós món del futbol. Sota la batuta del tècnic argentí, l’equip ha quedat eliminat de la Copa Catalunya a mans del Cornellà, de la Copa del Rei a mans del Racing i passa la setmana instal·lat en una posició de promoció de descens que feia anys que l’Hospi no tastava.

Evidentment, Posse no és ni de bon tros el responsable únic d’una situació de plena desconfiança que ha convertit els dubtes inicials (lògics en un equip que compta amb més de la meitat de peces noves de trinca) en una espiral de negativitat que acaba per perjudicar l’equip quan les coses, sobre el camp, ja no surten del tot bé. L’equip busca jugar a futbol, tot mantenint l’estil definit que l’Hospi pregona des de ja fa alguns anys. Cal, però, conjugar aquesta estètica amb l’efectivitat que requereix una categoría de gats vells com és la Segona B, on molts cops l’anomenat “altre futbol” és fins i tot més important que el “futbol” en sí mateix.

De matèria prima per fer coses boniques n’hi ha. Fins i tot, segons algunes llengües, la matèria és millor que la de cursos anteriors. Els Aridai, Pirulo, Provencio, Carreño o Akinsola, juntament David Haro, estan cridats (sí o sí) a ser els referents atacants d’un Hospi que segueix buscant la manera d’aprofitar el talent individual en benefici de l’equip. Hi ha potencial suficient per ser molt més amunt, però les expulsions al llarg de tres partits consecutius, les errades infantils (i imperdonables) en d’altres partits i, darrerament, la sensació d’impotència davant de situacions negatives (la incapacitat de gestionar emocionalment moments delicats), condueix l’equip a una deriva poc positiva que pot tenir conseqüències funestes en una entitat que fa poc més de tres mesos aspirava a ascendir, futbolísticament, al futbol professional. Fácil dir-ho, més complicat fer-ho: cal paciència, donar suport en lloc d’afegir pressió innecessària. El crèdit no és ni de bon tros il·limitat, però la crítica mai pot ser buida i sí, preferiblement, constructiva.