Navegava en direcció correcta el Llagos per evitar el naufragi al qual li volia abocar el brau Cornellà, determinat a profanar la imbatibilitat de l’equip a les portes de la Costa Brava, que ja acumula més d’un any de vida amb una exitosa primera maniobra de Pablo que el va posar per davant en la regata. Es resistien a abandonar els de Guillermo Fernández Romo la seva posició de privilegi. Fins que el un noi agosarat i valent amb el 7 a l’esquena, es va decidir a fer dos cops de timó. Un violent, brusc, de canonada llunyana, a l’escaire. L’altre proper, subtil, ajustat al pal. Al 53 i al 63. En 10 minuts. Pim, pam. Rumb cap encara no sabem quina categoria amb tal incertesa i igualtat inundant la classificació. Però cap a la il·lusió segur.
És el Llagostera un equip al que li escauen del tot les comparacions nàutiques. Per la proximitat amb la Costa Brava i perquè tots i cadascun dels membres de la tripulació són imprescindibles, liderats per un capità que sap de què va això. Es veia inquiet a Cortés després de marcar el segon gol en la celebració. Perquè, després de rebre amb gust les felicitacions dels seus companys, volia anar a celebrar-ho amb Gerard Garrido. Meravellosa estampa per il·lustrar la idil·líca comunió entre equip cos tècnic, l’enorme apreci que es tenen els uns als altres. Coronava el de Cardedeu la rabiosa reacció del Llagostera. Noranta minuts al Municipal són ‘molto longo’ contra un equip que també sap interpretar el que anomenen ‘jogo bonito’. Parla italià amb la seva solidesa defensiva, el seu punyent contraatac i la seva infal·lible estratègia i també brasiler amb el seu cada vegada més atractiu joc associatiu, germen dels dos gols a pilota aturada. De fet, totes dues llengües es retroalimenten.
Com es retroalimenten també l’onze titular i la banqueta, entre els quals es produeix un constant fluxe de futbolistes en un equip en què la figura del jugador intocable no hi té cabuda: quatre canvis respecte de l’última alineació d’inici. Van entrar Sascha, Pau, Aimar i Aleix per Duba, Guiu, Pere i Bigas. Res sorprenent al final en un bloc que tan sols ha repetit un cop l’onze aquest curs, format aquest cop per Marcos a la porteria; Diego i Julen a l’eix de la defensa amb Aimar de lateral dret i Aleix de lateral esquerre; Cortés i David al doble pivot, Guiu i Pau a les bandes, i Sascha a dalt amb Gil enganxant. Tot i així, el primer sorprès va ser el Llagos pel bon inici del Cornellà. Com si es veiés al mirall, l’equip del Gironès estava davant d’una còpia de sí mateix, un conjunt intens, físic i directe -acostumat també a una casa petita-, que va fer de Llagostera els primers 20 minuts. Van ser els verds els qui van prendre primer la paraula a l’electrònic amb una diana de Pablo Fernández en un córner i els vencedors dels duals individuals.
Timidesa inicial del Llagos que va mutar a ràbia en l’equador del primer acte. No són els d’Alsina un equip bipolar, només coneixen una única manera de ser, la de ser obstinats fins el final i ser-ho amb dos poderosos arguments com el futbol i la lluita, vertebradors, un dia més, del discurs de la remuntada dels blau-i-vermells. Va anar empenyent el conjunt llagosterenc els verds cap enrere i penetrant per bandes el seu sòlid sistema -organitzat entorn un 5-3-2-, per començar a comptar situacions de gol. Sascha, presumint del seu excels poder rematador de cap i, Gil, amb una centrada que no va trobar qui l’emboqués, van ensumar el gol, devorat per una mossegada de Cortés al poc de començar la segona meitat. Pilota al balcó de l’àrea producte d’una falta provocada per Sascha, poca distància, mirada fixa i cap a l’escaire. Mateixa rutina que a Las Rozas amb idèntic resultat. Comencen a ser costum els gols de falta directa del timó de Cardedeu, encarregat d’enviar cap a dins un penal provocat per Guiu 10 minuts després.
La diana va arribar en el conegut i temible moment del Llagos a casa seva, aquell en què l’invitat només pot fer que aguantar la tempesta com sigui. Moment desfermat també pels jugadors de refresc. El mateix Guiu i Bigas van entrar al descans, i a l’últim quart d’hora van ingressar Duba, Pitu i Manchón. Passió i recursos és el que van aportar, com tots els que entren des de la banqueta en cada partit. Animat pel resultat i pels canvis, va exaltar el Llagostera l’art d’aguantar el resultat, amb un exercici de solvència més que de supervivència: més pròxima va estar la sentència que un empat que va empaitar fins el final el noble Cornellà, un altre grandíssim rival que tomba el Llagos aquesta temporada, que navega cap a la il·lusió. Tant de bo els almogàvers, que de moment s’han de resignar amb saludar-nos des de la distància, s’hi puguin pujar aviat.