Va tornar a explicar el Llagos amb la paràbola de Cortés una de les seves històries. Una de tantes diran. Però aquesta nova: la Copa Federació. No se li esgota a aquest club la motivació ni la inspiració per sorprendre. La paràbola que va traçar el timó de Cardedeu amb la seva perfecta falta quan peria el partit en busca dels patidors penals va explicar en poques paraules el que és aquest equip: obstinació, caràcter, gosadia. Amb un crit sec i oportú el Llagos va fer callar els murmuris que començaven a desencadenar la proximitat de la tanda de penals. Gosadia com la de Youssef, selecte en el seu debut golejador amb el primer equip. Quin moment va escollir per fer-se home. Amb l’entusiasme d’un juvenil, però la picardia d’un veterà, va perseguir una pilota que romania còmodament al poder de Las Rozas fins robar-la al central, també al porter i fer el primer petó a la xarxa amb els grans.
Però en un minut va expirar l’eufòria. Va empatar Las Rozas i els madrilenys es van veure de sobte de perdedors a guanyadors imminents, sentint-se a prop del gol. Però com més arraconat, més estimulat se sent el Llagos, que va escapar dels penals de la manera més elegant per córrer a passejar desbocat, i amb molt d’orgull, el nom de Llagostera per Espanya de nou. Ho va poder fer de nou gràcies als que van estar a Las Rozas i als que no, que en són molts i treballen d’igual manera dia a dia. Subcampions de Catalunya, campions de la Copa Federació. De moment.
Marcos en porteria; Julen i Diego com a parella de centrals; Aimar com a lateral dret, Aleix Roig com a lateral esquerre; Cortés i David García al doble pivot, Pau i Duba com a extrems i Dieste i Gil com a parella de ball a dalt. Aquests van ser els onze guerrers que van sortir d’inici, a donar-ho tot pel club, el poble i l’afició contra Las Rozas, un equip castigat amb l’última posició al seu su grup de manera injusta. Molt bé va competir i molt futbol va oferir esperonat per la seva afició en un partit governat per la igualtat.
Transmetia molt bones sensacions el Llagos amb la pilota però també Las Rozas, que intentava sortir jugant i que, sense opció de filtrar dins, jugava llarg buscant el seu mitjapunta, Losada. Sense la referència de Sascha, el Llagostera buscava el joc entre línies cercant la connexió amb Gil i Pau, que en ocasions tirava cap a dins. La primera gran oportunitat va correspondre als madrilenys, a punt d’assaborir el gol i amargat per Marcos, descomunal aturant el penal. Minuts després, cop de cap de Dieste que va marxar a prop del gol.
Generant arribades, però sense arribar a sotmetre el Llagos, Las Rozas va incrementar el ritme a la segona part. Tot i així, va poder l’equip llagosterenc interceptar la connexió amb Losada. Els d’Alsina van començar a moure la banqueta i al llarg dels segons 45 minuts van entrar Guiu per Duba, Youssef per Dieste, Manchón per David i Genar per Pau. Semblava irrevocable que el desenllaç s’hagués de produir a la pròrroga i així va ser. En l’últim relleu, Eric va entrar per Roig a l’inici del temps extra.
Res va succeir a la primera part d’una pròrroga que s’ho va reservar tot pel segon temps. Capricis del futbol, inundació de gols en 15 minuts després de 105 de sequera. Primer, Youssef fent de gasela, després un bell gol d’Indiano i, per acabar, la bogeria inversemblant de Cortés. Inversemblant és que el Llagos hagi fet totes aquestes coses. I les seguirà fent.